Noam Chomsky (II). “Put de blame on Mame” o la culpa sempre és dels altres.

Busquet, Medina i Sort [1] esmenten el seguit d’obstacles que Chomsky considera ha de superar la informació en el seu procés de construcció. Són cinc filtres bàsics que l’afecten i en determinen l’orientació:

1)    El criteri economicista de les grans corporacions mediàtiques concentrades en unes poques mans

2)    La publicitat com a principal font d’ingressos

3)    L’actitud acrítica dels mitjans envers la informació precedent de les institucions (públiques i/o privades)

4)    L’ús de l’estigmatització i el càstig per disciplinar els mèdia

5)    El profund arrelament del sentiment anticomunista en la societat estatunidenca 

1, 2, 3… Apocalíptics, numerin-se!

Un dels retrets que es fa a pensadors com Theodor Adorno i Max Horkheimer, uns dels representants de la teoria crítica de l’escola de Frankfurt, és el caràcter elitista de la seva crítica a la cultura de masses

“(…) hauríem de destacar el caràcter aristocràtic (…), es critica que l’escola de Frankfurt distingeix clarament entre el que és l’art autèntic, la cultura autèntica, per una banda, i el que és la cultura vulgar (o de massa) per l’altra. D’aquesta manera, l’intel·lectual és qui estableix una noció d’autenticitat abstracta al marge de la societat i en el qual el concepte d’ésser humà ocupa una posició ahistòrica i essencialista.”  (“La recerca comunicativa” a: Mitjans de comunicació digital. Història i actualitat, 2010: 19)

La teoria crítica, una visió de conjunt

Constitueixen el nucli de la perspectiva crítica els pensadors de l’escola de Frankfurt, entre els quals es troben Max Horkheimer (1895-1973), Theodor W. Adorno (1903-1969), Herbert Marcuse (1998-1979), Walter Benjamin (1892-1940) i Jürgen Habermas (1929), però també hi tenen cabuda autors com Edgar Morin  (1921) i els autors dels  estudis culturals de la escola de Birmingham on es situen Stuart Hall  (1932) o Williams Raymond (1921-1988). La interdisciplinarietat, la contextualització històrica, l’autocrítica metodològica i vers la realitat social investigada són els trets característics de la teoria crítica.

La teoria crítica beu del pensament marxista, així que s’ocupa dels lligams entre la ideologia que hi ha al darrera de la cultura de masses, l’influx normatiu d’aquesta en la societat i la força performativa sobre els individus. Horkheimer i Adorno encunyen el terme indústria cultural, emprat també per Morin, per denunciar que les formes culturals que es desenvolupen dins la societat nordamericana a les dècades dels trenta i dels quaranta, no provenen de les classes populars sinó que són, justament, ideològicament generades des de d’alt. La indústria cultural segueix l’esquema prototípic del sistema capitalista: generar un producte amb una estructura bàsica repetitiva –és a dir barat i fàcilment reproduïble- en que petites variacions superficials donin lloc a la il·lusió d’una gran diversitat en l’oferta, de manera que el consumidor es percebi a si mateix com el subjecte amb capacitat electiva quan, en realitat, és el mercat el que condiciona la seva tria perquè ha construït prèviament la seva identitat. L’estètica, les possibilitats tècniques enlluernen el consumidor i li amaguen el caràcter homogeneïtzant i la baixa qualitat del missatge que ofereix aquesta indústria. Adorno i Horkheimer denominen pseudoindividualitat aquest efecte de massificació intel·lectual que aboca els individus a repetir l’esquema mecànic de l’acció productiva en el seu temps d’oci “la mecanización determina hasta tal punto la fabricación de los productos de ocio que lo que se consume son sólo copias y reproducciones del propio proceso de trabajo” (Wolf: 1994, pàg. 96).