Eines, diners i política, el triangle de les Bermudes de la informació

En el mòdul dedicat al procés de transformació del mapa de la comunicació es presenten tres factors com a motors del canvi de la denominada revolució interactiva o revolució digital, que implica el pas de la societat industrial a la societat de la informació o del coneixement:

1. Factor tecnològic, impulsat per l’avenç en la microelectrònica, que aporta una capacitat d’emmagatzematge i processament de la informació gairebé il·limitats; l’ús de satèl·lits i fibra òptica, fan possible la simultaneïtat de les transmissions; la digitalització, que economitza la transmissió de la informació. El resultat conjunt és una immensa capacitat de transmissió en volum i velocitat.

Els aspectes positius són a bastament coneguts: vivència de les notícies en temps real, supressió de barreres espacio-temporals, interactivitat. Els negatius, són menys evidents: es genera més informació de la que es pot pair, tant en la seva producció com en el consum, a més quantitat d’informació més desinformació real; com diu David Bassa [1] “Tot va molt ràpid: el titular de fa deu minuts ja ha estat contestat per l’un, negat per l’altre i ampliat pel tercer en discòrdia. Les reaccions són instantànies i la capacitat de contrastar cada cop és menor. “

2. Factor econòmic, perquè les noves tecnologies de la comunicació requereixen d’unes elevades inversions que les fa dependents dels poders econòmics Les fortes despeses “el sector exige una financiación a largo plazo y a escala universal”, diu Josep F. Valls [2], es veuen compensades per l’enorme públic potencial que ofereixen i fa, a les TIC, extraordinàriament atractives pel mercat de la publicitat. Per controlar aquest gran aparador s’han establert aliances entre grans companyies saltant fronteres sectorials –es constitueixen plataformes integrades per bancs, elèctriques, constructores…- i nacionals –participen diferents estats-. D’alguna manera, la interactivitat s’amplia: jo [el poder econòmic] et dono suport econòmic, tu [els mèdia] em vens al públic.

La invasió publicitària dels mèdia és una de les cares d’aquesta relació, la diversificació dels mitjans, malgrat la concentració de la propietat en cada cop menys en nombre i més poderoses corporacions, és una altra.

3. Factor polític, ja que els mèdia faciliten l’accés massiu al missatge ideològic que vulguin servir les institucions, l’estat manté un fort interès en administrar i regular la propietat i l’ús dels canals d’informació. El subministrament de llicències, de manera més o menys encoberta, està lligat a la confluència d’interessos entre l’administració i aquells als qui es concedeix la gestió dels mitjans.

De la mateixa manera que la intervenció política pot servir per dotar de cohesió a la societat, també serveix per manipular-la, més quan es tendeix a la uniformització cultural i a l’orientació economicista per damunt de la funció social i democràtica, com adverteix E. Bustamente [3]

La confluència de la tecnologia, l’economia i la política sembla instrumentalitzar irremeiablement els mitjans de comunicació i confirmar l’atmosfera pessimista que ja apareixia en els autors de la teoria crítica o en el pensament de Chomsky. Malgrat aquesta realitat innegable, també hi ha veus a l’altre costat, professionals i mitjans que aprofiten la mateixa estructura de les TIC, que els permet crear una xarxa informativa paral·lela, on es visualitzen les contradiccions del sistema, es confronten dades i s’exposen veus silenciades. El potencial i la pujança d’Internet és una via única per democratitzar la circulació de la informació i millorar la seva qualitat. Ara bé, com sempre el coneixement veraç requereix d’un esforç formatiu i de la voluntat discriminadora del qui el persegueix. Els usuaris dels mèdia han de ser exigents, més selectius i crítics que mai  i ser conscients de la necessitat de contrastar i comparar les veritats que tots volen vendre. Si els mitjans són complexos no podem esperar que el producte sigui simple.

Sens dubte, els nous mitjans no són la panacea i ni tant sols tenim garantit que un dia aquells que fan possible la seva existència –les institucions en general- no els segrestin a la ciutadania però, si més no , els hem de veure com a una bona oportunitat. I qui ho signa ni és una entusiasta de l’entorn digital ni té uns coneixements de “navegació” gaire excepcionals.

[1] David Bassa. “[pròleg] aprenent a gestionar els silencis”. Anuàri Mèdia.cat Els silencis mediàtics de 2012 [maig 2013] file://localhost/<http/::www.media.cat:anuari:proleg-aprenent-a-gestionar-els-silencis:>

[2] J. F. Valls (1986). La Jungla Comunicativa (pàg. 43). Bar- celona: Ariel.

[3] E. Bustamante (coord.) (2003). Hacia un nuevo sistema mundial de comunicación. Las industrias culturales en la era digital. Barcelona: Gedisa.

Fonts bibliogràfiques:

Campo, Manuel. “Motors de la transformació del mapa de la comunicació” a: Mitjans de comunicació digital. Història i actualitat. Barcelona: FUOC, 2010

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s