1, 2, 3… Apocalíptics, numerin-se!

Un dels retrets que es fa a pensadors com Theodor Adorno i Max Horkheimer, uns dels representants de la teoria crítica de l’escola de Frankfurt, és el caràcter elitista de la seva crítica a la cultura de masses

“(…) hauríem de destacar el caràcter aristocràtic (…), es critica que l’escola de Frankfurt distingeix clarament entre el que és l’art autèntic, la cultura autèntica, per una banda, i el que és la cultura vulgar (o de massa) per l’altra. D’aquesta manera, l’intel·lectual és qui estableix una noció d’autenticitat abstracta al marge de la societat i en el qual el concepte d’ésser humà ocupa una posició ahistòrica i essencialista.”  (“La recerca comunicativa” a: Mitjans de comunicació digital. Història i actualitat, 2010: 19)

Aquests autors delaten la connivència entre els mitjans culturals i les elits econòmiques i polítiques, el que la Mercè Fàbrega denomina el “sistema de la indústria cultural” a De l’engany de masses a l’idiotització a Notícies Efímeres, per a imposar, sota mà, la ideologia de les classes dominants al gruix de la societat. Però, aquesta denúncia porta implícita una acusació al conjunt social, a la “massa”, perquè es diu que el caràcter heterogeni d’aquesta obliga a construir un producte simplificat i homogeni de tal manera que resulti acceptable –comprensible- pel públic majoritari. La cultura resulta així rebaixada, empobrida per poder arribar a la massa social, de tal manera que el coneixement, la capacitat d’anàlisi i de crítica de la societat massa resulta seriosament limitada i exposada a la voluntat dels qui controlen la indústria cultural. Això no deixa de ser una paradoxa, perquè es fa responsable al manipulat de la seva manipulació.

Sobre aquests autors pesen amb força les vivències personals. Van patir i ser testimonis de l’eclosió del feixisme i del totalitarisme comunista a Europa i les seves terribles conseqüències. L’utilització dels mitjans culturals, especialment la ràdio i el cinema, per aquests règims els va fer situar-se en el bàndol del que Umberto Eco[1] ha denominat els “apocalíptics”, els que veuen en la cultura de masses sols una eina d’adoctrinament. Eco també pren aquest posicionament excloent com es fa evident quan reclama la universitat per l’elit. Continua estigmatitzant a la massa i fent-la responsable d’obstaculitzar el desenvolupament de l’alta cultura. Així doncs, el poble, assimilat a massa, es considera un subjecte problemàtic tant si roman en la ignorància com si intenta sortir-ne d’ella. Obliden potser aquests autors, que intel·lectualitat i alta cultura no són garants d’una societat millor –Luise-Ferdinand Céline, simpatitzant de l’antisemitisme, Martin Heidegger, d’ideologia feixista, poden servir d’exemple-.

 Fonts bibliogràfiques:

Adorno, T., Horkheimer, M. “La industria cultural: la Ilustración como engaño de masas” A: Dialéctica de la Ilustración. Madrid: Trotta, 1994

Busquet, Jordi; Medina, Alfons; Sort, Josep. “La història de la recerca en comunicació” a:Mitjans de comunicació digital. Història i actualitat. Barcelona: FUOC, 2010


[1] Eco, Umberto (1965). Apocalípticos e integrados.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s