El mateix món, d’altres guerres

És ben segur que la societat nordamericana i la belga tenen trets que les fan semblants, ambdues tenen un règim econòmic capitalista i un sistema polític democràtic, per exemple, i, d’altres que les fan totalment diferents i genuïnes, la llengua i  la història, posem per cas. Aquests són trets aplicables a gairebé tots els binomis que podem establir entre nordamericans i europeus en general. Ara bé, belgues i nordamericans tenen en comú, de manera específica, haver patit un esdeveniment que amb 68 anys de diferència va trasbalsar de manera significativa les dues ciutadanies i va provocar reaccions inicials de pànic que van desembocar en actituds d’indignació i còlera entre un nombre significatiu de població.

El 30 d’octubre de 1938 Orson Welles retransmetia per la cadena de ràdio CBS la versió dramatitzada de La guerra dels mons  de H.G. Wells http://www.youtube.com/watch?v=VMGRCU4kLjI, que descriu la invasió de la terra pels marcians i la guerra entre aquests i els humans; el 13 de desembre de 2006 la televisió belga RTBF emetia el fals documental Bye Bye Belgium http://vimeo.com/34569939, on es mostrava la partició de Bèlgica amb la declaració unilateral d’independència de la regió de Flandes. Malgrat que tant al programa de ràdio com al de televisió es van realitzar diversos advertiments, ben explícits en el primer cas i de caire implícit en el segon, que evidenciaven es tractava de representacions fictícies, moltes persones van prendre com a reals les dades que van escoltar i veure.

Què va fer que en ambdós casos la població ignorés els missatges que avisaven de la falsedat de les emissions i captés exclusivament la informació que els arribava aïllant-la del context real? Al meu entendre, l’explicació es troba en la teoria de l’exposició i percepció selectiva elaborada per E. Katz i P.F. Lazarsfeld (1979), que posa de manifest que la comprensió dels continguts i el significat atribuït als missatges oferts pels mitjans de comunicació de masses, estan condicionats a un procés de selecció dels individus que depèn de la seva motivació i personalitat. Segons els estudis duts a terme, els individus presenten múltiples resistències a la persuasió dels missatges que reben dels mitjans i es creu que preval l’efecte de reforç de valors, actituds i disposicions prèvies al de conversió (Busquet, Medina, Sort: 2010 pàg. 15). En d’altres paraules, el públic accepta i creu bàsicament allò de que estava prèviament convençut i es resisteix a canviar el seu esquema de pensament.

Marcians…

a Bèlgica

Si els nordamericans van creure que els marcians els envaïen, va ser perquè de bell antuvi creien en l’existència d’éssers extraterrestres posseïdors d’una sofisticada tecnologia –a l’època la literatura de ciència ficció experimentava un gran auge-; la no gaire llunyana experiència de la Gran Guerra i l’ambient prebèl·lic que avançava l’esclat de la II Guerra Mundial, induïa a pensar més en l’enfrontament violent amb els marcians que a la possibilitat de relacions pacífiques. Si els belgues van creure que Bèlgica es trencava http://fr.wikipedia.org/wiki/Bye_Bye_Belgium, va ser perquè una bona part n’estan convençuts que un dia o altre aquest fet es produirà ja que les tensions entre les comunitats valona i flamenca són un continu al llarg de la història del país i, també, perquè hi ha una considerable proporció de ciutadans que no sols ho veuen com a possible sinó que ho desitgen com a realitat. Que fossin mitjans com la ràdio i la televisió, en tant que mitjans de comunicació massius, feia que la notícia tingués una àmplia i ràpida difusió a més d’afegir un plus de credibilitat per l’efecte d’atribució d’estatus que Lazarsfed i Merton defineixen com una de les funcions socials dels mèdia. Si ho diuen a la ràdio i ho fa un cièntific –el professor Pierson de La guerra dels mons-  i surt a la televisió i dóna la notícia un periodista reconegut –François de Brigode, principal presentador del telenotícies de la primera cadena de la  RTBF-, alguna cosa de cert ha d’haver-hi.

En definitiva, en les dues ocasions van confluir la capacitat reactiva i persuasiva dels mitjans, reconeguda pels diferents corrents de recerca en comunicació, però no es pot obviar que el context comunicatiu era l’idoni perquè l’estímul del missatge tingués un efecte en els receptors del mateix. En paraules de Mario Wolf “La persuasión de los destinatarios es un objetivo posible siempre que la forma y la organitzación del mensaje sean adecuados a los factores personales que el destinatario activa en la interpretación del mismo mensaje” (1994, pàg. 36).Personalment, faig dues  lectures de la irada reacció final de la població: el mitjà en que confia l’ha enganyada i, allò que en què creia no és cert. El desencís és doble.

Fonts bibliogràfiques:

Paul F., Merton Robert K.,“Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada”, a AAVV: Industria cultural y sociedad de masas. Caracas, Monte Ávila, 1992, Pàgs. 231-259.

Wolf, Mauro. La investigación de la comunicación de masas. Críticas y perspectivas: Barcelona, Paidós, 1994. Págs. 21-90.

Busquet, Jordi; Medina, Alfons; Sort, Josep. “La història de la recerca en comunicació” a: Mitjans de comunicació digital. Història i actualitat. Barcelona: FUOC, 2010

Anuncis

2 pensaments sobre “El mateix món, d’altres guerres

  1. M. Victòria, m’ha agradat llegir aquesta connexió que fas entre les dues històries. Això que expliques m’ha fet pensar sobre l’engany. El sentiment de sentir-se enganyat no és gens agradable. Si a això li afegim que et provoca un estat de por i, a més a més, ho manifestes públicament… i després et sents ridícul i enganyat, el sentiment d’indefensió encara pot ser molt més gran. La gent que es va sentir enganyada, ja sigui a l’any 1938 ó el 2006, segurament van començar a posar en dubte que allò que escolten per la ràdio i allò que veuen per la televisió és fiable. A mi, personalment, els programes (que n’hi ha i hagut sempre i arreu) que fan bromes pesades com a simple divertiment (trucades falses, enganys, preses de pel per després fer escarni,…) no m’han agradat mai! i crec que, a vegades, alguns mitjans abusen d’aquesta fórmula que comença a estar una mica gastada.

    Jesús

    • Mercès per la teva reflexió, Jesús. Com tu dius potser programes com aquests van contribuir a trencar la candidesa amb que l’audiència s’escoltava i es mirava els productes servits pels mitjans de comunicació massius i això ha ajudat també a l’èxit d’altres eines, com Internet i les seves aplicacions, com a instruments de contrast abans de donar per vàlides determinades informacions.
      Pel que fa als programes que juguen amb la bona fe de la gent gastant-li bromes pesades, coincideixo plenament amb el que dius, a mi tampoc no m’agraden gens ni mica. De la mateixa manera que els mitjans creen “estatus” en positiu, també poden fer-ho en negatiu i això és a més de perillós força injust.

      M. Victòria

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s