Eines, diners i política, el triangle de les Bermudes de la informació

En el mòdul dedicat al procés de transformació del mapa de la comunicació es presenten tres factors com a motors del canvi de la denominada revolució interactiva o revolució digital, que implica el pas de la societat industrial a la societat de la informació o del coneixement: Continua llegint

Noam Chomsky (II). “Put de blame on Mame” o la culpa sempre és dels altres.

Busquet, Medina i Sort [1] esmenten el seguit d’obstacles que Chomsky considera ha de superar la informació en el seu procés de construcció. Són cinc filtres bàsics que l’afecten i en determinen l’orientació:

1)    El criteri economicista de les grans corporacions mediàtiques concentrades en unes poques mans

2)    La publicitat com a principal font d’ingressos

3)    L’actitud acrítica dels mitjans envers la informació precedent de les institucions (públiques i/o privades)

4)    L’ús de l’estigmatització i el càstig per disciplinar els mèdia

5)    El profund arrelament del sentiment anticomunista en la societat estatunidenca  Continua llegint

Noam Chomsky (I) … Interrompem la publicitat per donar pas a la informació i de seguida tornem

La Esmena I de la Constitució dels Estats Units fa referència a la llibertat d’expressió, de premsa, de religió, de reunió i de petició al govern:

FIRST AMENDMENT: Congress shall make no law respecting an establishment of religion, or prohibiting the free exercise thereof; or abridging the freedom of speech, or of the press; or the right of the people peaceably to assemble, and to petition the Government for a redress of grievances. ‘El Congrés no aprovarà cap llei per la qual adopti una religió oficial de l’estat o que prohibeixi el lliure exercici de la mateixa, o que restringeixi la llibertat d’expressió o de premsa, o el dret del poble a reunir-se pacíficament i a demanar al govern la reparació de greuges.’

La diversitat d’opinió, així com l’expressió de la mateixa, està garantida per llei als EE.UU., tanmateix, Noam Chomsky (1928) és profundament crític amb el paper que juguen els mitjans de comunicació del seu país als que, com diu Busquet, acusa sense embuts de fer d’altaveus acrítics de la propaganda governamental especialment en tot allò referent a la política exterior i de defensa (La recerca comunicativa, 2010: 27). Continua llegint

1, 2, 3… Apocalíptics, numerin-se!

Un dels retrets que es fa a pensadors com Theodor Adorno i Max Horkheimer, uns dels representants de la teoria crítica de l’escola de Frankfurt, és el caràcter elitista de la seva crítica a la cultura de masses

“(…) hauríem de destacar el caràcter aristocràtic (…), es critica que l’escola de Frankfurt distingeix clarament entre el que és l’art autèntic, la cultura autèntica, per una banda, i el que és la cultura vulgar (o de massa) per l’altra. D’aquesta manera, l’intel·lectual és qui estableix una noció d’autenticitat abstracta al marge de la societat i en el qual el concepte d’ésser humà ocupa una posició ahistòrica i essencialista.”  (“La recerca comunicativa” a: Mitjans de comunicació digital. Història i actualitat, 2010: 19) Continua llegint

La societat estètica

http://www.defensiblespace.com/start.htm (Oscar Newman. 1996. U.S. Department of Housing and Urban Development, Washington, D.C.)

The failure of Pruitt-Igoe represents to many the failure of modernist thinking and high-tech solutions to social problems (rational planning built on objectivist models of human behavior). ‘L’enfosament dels edificis del PruittIgoe Housing de St. Louis el 1972, representa per a molts la mort simbòlica del pensament modernista i la solució dels problemes socials mitjançant la tecnologia (la construcció planificada d’acord amb models objectius del comportament humà).’
Mai no és fàcil descriure una realitat social des de la pertinença a la mateixa. A més, la percepció que de cada període històric tenen els seus contemporanis i la que tindran els que els succeeixin, que tampoc no serà estàtica, serà sempre diferent. Molts cops l’aproximació es fa per refús dels períodes precedents mentre, d’altres, es tendeix a l’assimilació amb d’altres èpoques. Fredric Jameson[1] descriu, en termes d’ideologia política, quatre posicionaments al voltant de la postmodernitat: el postmodernisme antimodernista, és a dir, definit per oposició al modernisme; el postmodernisme promodernista, entès com a nova forma de desenvolupament del modernisme; l’antiposmodernisme antimodernista, oposat al primer per considerar-lo la simple degeneració del segon que rebutja d’antuvi i, l’antiposmodernisme promodernista, que interpreta el postmodernisme com un obstacle per al ple desenvolupament del modernisme.

Continua llegint

Atrapats en la ficció

Yo sueño que estoy aquí
destas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

CALDERÓN DE LA BARCA

Jean Baudrillard (1929-2007) considera que la simulació ha suplantat la realitat. Aquest provocador pensador diu “Disimular es fingir no tener lo que se tiene. Simular es fingir tener lo que no se tiene. Lo uno remite a una presencia, lo otro a una ausencia” (Cultura y simulacro, 1978: 8). D’aquesta manera la simulació el que fa és amagar que al darrera no hi ha més que buit. Però què succeeix si la simulació és tant perfecta que resulta plenament creïble? Doncs que es genera una realitat il·lusòria que malgrat no representar res real, és. Com qualifiquem seguint l’exemple de Baudrillard els símptomes d’una malaltia psicosomàtica? Els símptomes són certs, la malaltia inexistent. És un realitat que es sustenta en el no res, una “hiperrealitat”, segons les seves paraules. Continua llegint

De plasma a plasma o les “noves cartes al director”

La ironia és una de les formes més intel·ligents de comunicació. Quan s’intenta controlar la societat amb un morrió aquesta sempre és capaç de trobar escletxes que qüestionin el poder i el forcin a reaccionar. La societat, en la figura de la PAH, ha fet el que els mèdia no s’han atrevit. Han assenyalat al cap del govern i li han fet saber “que el rei va despullat”. Aparèixer en una pantalla de plasma no és complir amb el deure de servei a la ciutadania com pertoca a qualsevol institució pública; resumir el missatge de la pantalla no és complir amb la funció informativa que correspon als mitjans de comunicació.

Amb el vídeo de la PAH es torna la dignitat a uns mitjans que massa cops obliden quina és la seva feina: preguntar, traslladar inquietuds, qüestionar versions, analitzar la realitat i transmetre-la a la ciutadania perquè sigui aquesta la que es forgi la seva pròpia opinió en lloc de fer de simple corretja de transmissió ideològica. Sé que no descobreixo res però sorprèn les possibilitats que ofereixen els nous mitjans de comunicació.

Analitzant l’analista

Mèdia.cat s’autodefineix com “l’Observatori crític dels mitjans de comunicació que operen en la nostra àrea idiomàtica”. Així, de sobte, sorprèn que els mitjans necessitin que existeixi un organisme que analitzi i cridi l’atenció sobre pràctiques esbiaixades en el terreny de la comunicació. Però, de la mateixa manera que els professionals de la medicina es poden posar malalts o els membres de la judicatura anar a la presó, malgrat el cert estupor que això ocasiona, els professionals de la comunicació pateixen malalties i temptacions pròpies del mitjà on es mouen. Gestionar la informació suposa servituds ideològiques i econòmiques, de les que no tothom pot o està disposat a desempallegar-se; trencar amb estereotips o contradir dades que han quedat establertes com certes en la comunitat no és senzill.

Així doncs, és una bona notícia que la iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, promogui aquest observatori. Qui millor que els mateixos professionals, coneixedors directes dels interessos, pressions i, també, de l’esperit acomodatici d’alguns –sempre és més fàcil adaptar la notícia d’una agència que construir informació genuïna- per realitzar aquesta tasca. L’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2012 n’és el fruït. Aquesta és la tercera publicació, anteriorment ja s’havien publicat Els silencis mediàtics de 2010 i Els silencis mediàtics de 2011*.

Continua llegint

Més enllà dels símbols

L’atribució de significat als missatges que rebem dels mitjans de comunicació manté una relació tant amb el context on es generen, la intencionalitat dels qui el generen, la lectura que en fan els qui el reben i també amb l’estructura interna de la construcció del llenguatge. Stuart Hall analitza tots aquests elements per mostrar com els lligams entre els aspectes formals del llenguatge i l’estructura dels productes culturals, els missatges televisius en particular, configuren el procés comunicatiu.

L’autor explica com un esdeveniment requereix d’una reconstrucció narrativa per poder constituir-se en un fet comunicatiu. Aquesta conversió es realitza mitjançant símbols lingüístics, que a la televisió són de caràcter visual –amb suport audio-visual-. És indispensable que existeixi un acord sobre el significat del signe entre els qui l’utilitzen per crear el missatge, és a dir, en la codificació, i els qui l’han d’interpretar, o sigui, en la descodificació. Dit d’altra manera, la comunicació requereix un coneixement previ, la competència simbòlica –lingüística o visual-, assolida en la enculturació[1] per poder utilitzar el codi que associa signe amb significat. Continua llegint

La teoria crítica, una visió de conjunt

Constitueixen el nucli de la perspectiva crítica els pensadors de l’escola de Frankfurt, entre els quals es troben Max Horkheimer (1895-1973), Theodor W. Adorno (1903-1969), Herbert Marcuse (1998-1979), Walter Benjamin (1892-1940) i Jürgen Habermas (1929), però també hi tenen cabuda autors com Edgar Morin  (1921) i els autors dels  estudis culturals de la escola de Birmingham on es situen Stuart Hall  (1932) o Williams Raymond (1921-1988). La interdisciplinarietat, la contextualització històrica, l’autocrítica metodològica i vers la realitat social investigada són els trets característics de la teoria crítica.

La teoria crítica beu del pensament marxista, així que s’ocupa dels lligams entre la ideologia que hi ha al darrera de la cultura de masses, l’influx normatiu d’aquesta en la societat i la força performativa sobre els individus. Horkheimer i Adorno encunyen el terme indústria cultural, emprat també per Morin, per denunciar que les formes culturals que es desenvolupen dins la societat nordamericana a les dècades dels trenta i dels quaranta, no provenen de les classes populars sinó que són, justament, ideològicament generades des de d’alt. La indústria cultural segueix l’esquema prototípic del sistema capitalista: generar un producte amb una estructura bàsica repetitiva –és a dir barat i fàcilment reproduïble- en que petites variacions superficials donin lloc a la il·lusió d’una gran diversitat en l’oferta, de manera que el consumidor es percebi a si mateix com el subjecte amb capacitat electiva quan, en realitat, és el mercat el que condiciona la seva tria perquè ha construït prèviament la seva identitat. L’estètica, les possibilitats tècniques enlluernen el consumidor i li amaguen el caràcter homogeneïtzant i la baixa qualitat del missatge que ofereix aquesta indústria. Adorno i Horkheimer denominen pseudoindividualitat aquest efecte de massificació intel·lectual que aboca els individus a repetir l’esquema mecànic de l’acció productiva en el seu temps d’oci “la mecanización determina hasta tal punto la fabricación de los productos de ocio que lo que se consume son sólo copias y reproducciones del propio proceso de trabajo” (Wolf: 1994, pàg. 96). Continua llegint