Noam Chomsky (II). “Put de blame on Mame” o la culpa sempre és dels altres.

Busquet, Medina i Sort [1] esmenten el seguit d’obstacles que Chomsky considera ha de superar la informació en el seu procés de construcció. Són cinc filtres bàsics que l’afecten i en determinen l’orientació:

1)    El criteri economicista de les grans corporacions mediàtiques concentrades en unes poques mans

2)    La publicitat com a principal font d’ingressos

3)    L’actitud acrítica dels mitjans envers la informació precedent de les institucions (públiques i/o privades)

4)    L’ús de l’estigmatització i el càstig per disciplinar els mèdia

5)    El profund arrelament del sentiment anticomunista en la societat estatunidenca  Continua llegint

Noam Chomsky (I) … Interrompem la publicitat per donar pas a la informació i de seguida tornem

La Esmena I de la Constitució dels Estats Units fa referència a la llibertat d’expressió, de premsa, de religió, de reunió i de petició al govern:

FIRST AMENDMENT: Congress shall make no law respecting an establishment of religion, or prohibiting the free exercise thereof; or abridging the freedom of speech, or of the press; or the right of the people peaceably to assemble, and to petition the Government for a redress of grievances. ‘El Congrés no aprovarà cap llei per la qual adopti una religió oficial de l’estat o que prohibeixi el lliure exercici de la mateixa, o que restringeixi la llibertat d’expressió o de premsa, o el dret del poble a reunir-se pacíficament i a demanar al govern la reparació de greuges.’

La diversitat d’opinió, així com l’expressió de la mateixa, està garantida per llei als EE.UU., tanmateix, Noam Chomsky (1928) és profundament crític amb el paper que juguen els mitjans de comunicació del seu país als que, com diu Busquet, acusa sense embuts de fer d’altaveus acrítics de la propaganda governamental especialment en tot allò referent a la política exterior i de defensa (La recerca comunicativa, 2010: 27). Continua llegint

1, 2, 3… Apocalíptics, numerin-se!

Un dels retrets que es fa a pensadors com Theodor Adorno i Max Horkheimer, uns dels representants de la teoria crítica de l’escola de Frankfurt, és el caràcter elitista de la seva crítica a la cultura de masses

“(…) hauríem de destacar el caràcter aristocràtic (…), es critica que l’escola de Frankfurt distingeix clarament entre el que és l’art autèntic, la cultura autèntica, per una banda, i el que és la cultura vulgar (o de massa) per l’altra. D’aquesta manera, l’intel·lectual és qui estableix una noció d’autenticitat abstracta al marge de la societat i en el qual el concepte d’ésser humà ocupa una posició ahistòrica i essencialista.”  (“La recerca comunicativa” a: Mitjans de comunicació digital. Història i actualitat, 2010: 19) Continua llegint

La societat estètica

http://www.defensiblespace.com/start.htm (Oscar Newman. 1996. U.S. Department of Housing and Urban Development, Washington, D.C.)

The failure of Pruitt-Igoe represents to many the failure of modernist thinking and high-tech solutions to social problems (rational planning built on objectivist models of human behavior). ‘L’enfosament dels edificis del PruittIgoe Housing de St. Louis el 1972, representa per a molts la mort simbòlica del pensament modernista i la solució dels problemes socials mitjançant la tecnologia (la construcció planificada d’acord amb models objectius del comportament humà).’
Mai no és fàcil descriure una realitat social des de la pertinença a la mateixa. A més, la percepció que de cada període històric tenen els seus contemporanis i la que tindran els que els succeeixin, que tampoc no serà estàtica, serà sempre diferent. Molts cops l’aproximació es fa per refús dels períodes precedents mentre, d’altres, es tendeix a l’assimilació amb d’altres èpoques. Fredric Jameson[1] descriu, en termes d’ideologia política, quatre posicionaments al voltant de la postmodernitat: el postmodernisme antimodernista, és a dir, definit per oposició al modernisme; el postmodernisme promodernista, entès com a nova forma de desenvolupament del modernisme; l’antiposmodernisme antimodernista, oposat al primer per considerar-lo la simple degeneració del segon que rebutja d’antuvi i, l’antiposmodernisme promodernista, que interpreta el postmodernisme com un obstacle per al ple desenvolupament del modernisme.

Continua llegint

Atrapats en la ficció

Yo sueño que estoy aquí
destas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

CALDERÓN DE LA BARCA

Jean Baudrillard (1929-2007) considera que la simulació ha suplantat la realitat. Aquest provocador pensador diu “Disimular es fingir no tener lo que se tiene. Simular es fingir tener lo que no se tiene. Lo uno remite a una presencia, lo otro a una ausencia” (Cultura y simulacro, 1978: 8). D’aquesta manera la simulació el que fa és amagar que al darrera no hi ha més que buit. Però què succeeix si la simulació és tant perfecta que resulta plenament creïble? Doncs que es genera una realitat il·lusòria que malgrat no representar res real, és. Com qualifiquem seguint l’exemple de Baudrillard els símptomes d’una malaltia psicosomàtica? Els símptomes són certs, la malaltia inexistent. És un realitat que es sustenta en el no res, una “hiperrealitat”, segons les seves paraules. Continua llegint

De plasma a plasma o les “noves cartes al director”

La ironia és una de les formes més intel·ligents de comunicació. Quan s’intenta controlar la societat amb un morrió aquesta sempre és capaç de trobar escletxes que qüestionin el poder i el forcin a reaccionar. La societat, en la figura de la PAH, ha fet el que els mèdia no s’han atrevit. Han assenyalat al cap del govern i li han fet saber “que el rei va despullat”. Aparèixer en una pantalla de plasma no és complir amb el deure de servei a la ciutadania com pertoca a qualsevol institució pública; resumir el missatge de la pantalla no és complir amb la funció informativa que correspon als mitjans de comunicació.

Amb el vídeo de la PAH es torna la dignitat a uns mitjans que massa cops obliden quina és la seva feina: preguntar, traslladar inquietuds, qüestionar versions, analitzar la realitat i transmetre-la a la ciutadania perquè sigui aquesta la que es forgi la seva pròpia opinió en lloc de fer de simple corretja de transmissió ideològica. Sé que no descobreixo res però sorprèn les possibilitats que ofereixen els nous mitjans de comunicació.